Refugi de fum

M'ho imaginava. Realment no em sorpren. Sabia que no estaria bé passada la tarda. La qüestió és, per què? Em fot tant que ell fagi mesos que ho ha oblidat tot i que jo, en tornar a creuar-me amb la seva mirada, hagi tornat a reviure escenes que no volia recordar... Em refugiava entre el fum de la cachimba, intentava que aquest ofegués totes les sensacions que notava en aquell moment, que em cremés l'ànima i m'adormís el cor. I ara? Ara estic marejada, descol·locada, perduda. Ho tinc superat, tot i que ara no n'estic segura. Em falta alguna cosa, i veure'ls a tots feliços, m'alegra sí, no voldria mal per cap d'ells, però em mata per dins. És una sensació extranya, et sents rebutjat per cap motiu i sol enmig de milers de persones. No sé que puc fer per sortir-me'n, de veritat que no ho sé. Per molt que surti a passar-ho bé sé que no m'omplirà i que no em servirà de res, però no vull perdre les ganes de quedar i de ser l'amiga que tothom espera que sigui. No vull fallar-li a ningú per culpa del meu egoisme, no vull transmetre tristesa ni decepció. Però em passo els dies fingint i estic completament cansada. És com dur una motxilla que es va omplint de pedres enormes cada dia, que es insuportablement més pesant a cada moment i que no em puc treure de sobre. Sincerament, no sé ni perquè estic escrivint això ara mateix, si l'únic que faig és reprimir el dolor dins aquesta maleïda pantalla i per molt que desgasti el teclat i els meus dits treguin fum no em sentiré pas millor. Estic inundada en centenars de sentiments i sensacions, i tinc la seva mirada clavada dins el meu cap. Però estic completament segura que no negaria pas tornar-nos a veure...