Salats records

L’olor a mar va regirar-la. De cop tornava a ser presa pel temps i a cada respiració un nebulós record l’envaïa. Aquell port havia estat testimoni de tantes partides, tantes històries. Ella odiava els acomiadaments, preferia no allargar una situació incòmoda per a tots els participants i la qual no duia enlloc. Però la seva va ser diferent. Les últimes mirades, l’últim silenci...tot allò havia quedat suspès en la brisa marina i mai ho va considerar un adéu. De vegades li hagués agradat agafar aquell vaixell i no deixar-lo escapar, suplicar-li que es quedés i no deixar-lo marxar. Però havia viscut suficient com per entendre que allò no era el correcte i que ell ho havia volgut així. Notava els llavis salats. Va tancar els ulls mentre assaboria les últimes miques d’aquella història suspensiva. Era el mar qui guardava una escena incomprensible per la resta de mortals.

Un penetrant so eixordador la va desvetllar. Es trobava dempeus vora el port enfront una gran nau que anunciava la seva partida. Quatre gotes li van mullar la cara. No volia tornar a tastar els salats records i va continuar caminant allunyant-se d’aquell familiar soroll de vent xocant impacient contra els màstils dels velers. 

Refugi de fum

M'ho imaginava. Realment no em sorpren. Sabia que no estaria bé passada la tarda. La qüestió és, per què? Em fot tant que ell fagi mesos que ho ha oblidat tot i que jo, en tornar a creuar-me amb la seva mirada, hagi tornat a reviure escenes que no volia recordar... Em refugiava entre el fum de la cachimba, intentava que aquest ofegués totes les sensacions que notava en aquell moment, que em cremés l'ànima i m'adormís el cor. I ara? Ara estic marejada, descol·locada, perduda. Ho tinc superat, tot i que ara no n'estic segura. Em falta alguna cosa, i veure'ls a tots feliços, m'alegra sí, no voldria mal per cap d'ells, però em mata per dins. És una sensació extranya, et sents rebutjat per cap motiu i sol enmig de milers de persones. No sé que puc fer per sortir-me'n, de veritat que no ho sé. Per molt que surti a passar-ho bé sé que no m'omplirà i que no em servirà de res, però no vull perdre les ganes de quedar i de ser l'amiga que tothom espera que sigui. No vull fallar-li a ningú per culpa del meu egoisme, no vull transmetre tristesa ni decepció. Però em passo els dies fingint i estic completament cansada. És com dur una motxilla que es va omplint de pedres enormes cada dia, que es insuportablement més pesant a cada moment i que no em puc treure de sobre. Sincerament, no sé ni perquè estic escrivint això ara mateix, si l'únic que faig és reprimir el dolor dins aquesta maleïda pantalla i per molt que desgasti el teclat i els meus dits treguin fum no em sentiré pas millor. Estic inundada en centenars de sentiments i sensacions, i tinc la seva mirada clavada dins el meu cap. Però estic completament segura que no negaria pas tornar-nos a veure...

Necessito comprendre

Sento que aquesta sensació que tinc, de conèixer-lo i de passar més temps amb ell, aquestes ganes de parlar-li i d'agafar-li cofiança és una escapatòria que m'està tornant a fer mal, ja que m'aferro a una corda que penja dels seus últims fils. No sé, potser és només una farsa, potser necessito enganyar-me a mi mateixa per sentir-me menys culpable, per no viure amb la pressió del meu passat que condiciona cadascun dels meus actes. Tan capaç sóc de estar pendent d'algú que no pensa en mi ni un segon simplement per evadir-me, per evitar el dolor que, ho afirmo, em causa cada cop que ell apareix per l'inici i em mostra que és feliç, sense  mí, que ha passat pàgina i que ha oblidat el mal que, segons m'havia explicat, ella li causava cada dos per tres? No ho entenc, no entenc perquè ara ha canviat d'opinió, no entenc què volia de mi i tampoc entenc la manera com va marxar, ja que sempre he pensat que havia d'haver alguna cosa més. Ara encara m'ho fa pensar més, ja que tot el que em va dir suposa una contradicció. Ho reconec, se'm fa complicat acceptar-ho, potser creia que ho havia superat pero no, encara em fa mal i això és el que més ràbia em fa de tot. Em refujio darrere un somriure que pel que sembla és creíble, i ara que estava disposada a començar una nova pàgina amb algú completament nou sento que no sortirà bé i que la petita il.lusió que brotava d'una espurna entre viva i morta s'esfumarà, com tot, amb l'aire de tempesta que m'acompanya dia rere dia, destrossant-me per dins i sense que pugui exterioritzar-la. Què vull? què necessito? què em faria feliç? si no sé repondre'm ni a mí mateixa no puc pretendre donar respostes als altres. La qüestió és, serà sempre així? Per molt que em diguin que no mai em convencen i mai ho faran, sóc així. Mentalitat científica? qui sap, pero sóc de les que "si no lo veo no lo creo", i admeto que això no és bo. De vegades, aquell toc d'imaginació, aquella recerca de somnis, aquella il.lusió irreal... són necessaris per comprendre un món molt difícil, habitat de persones encara més complicades. Necessito comprendre. Em sento una ànima vagabunda en aquest món, un intent de persona que es queda enrere enmig de la societat, algú que no té clar d'on ve i no sap pas on va.

No hay respuesta fácil

Una estación vacía. Miro al suelo, railes temblorosos anuncian la llegada del primer tren. Subo, me siento al lado de un joven, creo que borracho, y una mujer preparada para trabajar. Miro por la ventana y veo el sol que despierta la ciudad con sus nuevos rayos y alumbra lo que tendrá que ser mi nuevo pero desganado dia. El vagón esta en silencio y huele a fiesta, a resaca y a ganas de no volver a la rutina. Ojalá este tren no parase. Estoy segura que la mayoria que nos encontramos aquí preferiríamos no volver a nuestras vidas y que la vía tomase otra dirección. Me equivoco? No hay vida inmejorable de la nada al igual que no existe persona perfecta. Todo tiene sus pros y sus contras y supongo que debemos sufrirlo día tras día. Pero hay veces que no sabes por qué te encuentras en el fondo de un pozo sin saber cómo has llegado allí ni cómo salir. Sí, lo sé, es extraño no? Puede que nunca te hayas sentido así, pero a mí me pasa continuamente. Tengo razones de sobras para verlo todo gris y no encuentro tantas para sonreír aunque las primeras sean estúpidas. Soy yo? Es un mal momento? Puedo esperar a que pase o seré siempre asi? No quiero buscar motivos para arrastrarme así sin más, porque ésto solo es puro masoquismo. Ojalá hubiese alguna respuesta, ojalá pudiese seguir el "patron" de la felicidad pero, la única respuesta que hay es que no hay respuesta fácil.

Inexistent

Caminava tranquil·lament sobre l'asfalt moll, evadint-se de la realitat amb la seva música a tot drap, sense percebre l'humitat de les gotes de pluja que relliscaven innocents per la cara, els cabells, la roba. No pensava en res, ni sabia on anava. Només caminava sense parar mirant el terra. Al arribar se'n adonà que el seu subconscient li havia jugat una mala massada ja que es trobava allà altre cop, on havia començat tot, on s'havien mirat als ulls sense por, on s'havien acaronat per primer cop amb delicadesa mentre es somreien i es desfeien en petons incomprensibles per la resta d'éssers humans.
Va entreveure el seu banc, aquell on ella havia escrit les seves inicials, notava que les cames li feien figa i va seure per evitar contactar amb el terra humit. Era inútil el so eixordidor de la música ara que els seus pensaments cridaven més, per això va decidir apagar-la. La pluja no minvava però a ella tant li feia mullar-se, sentia que el contacte de l'aigua freda amb la seva pell li recordava que era al present i que en tot el que estava pensant eren simplement records, records llunyans i evitats, records de culpabilitat i de dolor.
Volia veure'l, sentia que el trobava a faltar. No sabia com reaccionaria ell després de tant de temps però el necessitava. Ara éren amics però això a ella no li era suficient, almenys no aparentment. La por li podia i li causava un gran buit que amb res s'omplia. Era potser la mateixa solitud qui provocava aquestes ànsies de necessitar-lo? Era l'egoísme de tornar a tenir-lo després de que l'aposta sortís malament? I es que diuen que sempre s'ha d'apostar alguna cosa que no necessites, és fonamental per ser feliç. Aleshores, perque ella va apostar perdre'l? Ara encara es fa preguntes però mai troba una resposta, potser perquè no ha de trobar-la, potser perquè seria injust. És el temps l'únic encarregat de solucionar això? Podran els mesos obrir pas entre les tenebres que segueixen rodejant-la? Qui sap, ella ja s'ha abandonat, ara són els dies qui la manegen i cada cop és més invisible...més inexistent.

Tregua o pérdida?

Nunca me habia sentido tan sumamente idiota. Debería estar haciendo los putos deberes del cole, que un poco más y me llenan toda la noche. Pero cada vez que me viene a la cabeza esa sensación tengo que dejar el boli y ponerme alguna canción para abstraerme y liberarme con mi queridísima música. En realidad, no sé que haría sin ella. Es lo único que ha estado siempre a mi lado y lo único que perdurará. Soy yo o eres tú? Quizá seamos las dos, que ya no nos necesitamos. Quizá esto tenia que terminar algún día y nunca nos lo habíamos planteado hasta que ha sucedido. Contaba contigo, aún lo hacía a pesar de esta tormenta que nos invadía. Pero veo que has tomado ya tu decisión y prefieres anteponerlo a él, entregarle tu vida y dejar atrás todo lo que ha sido y fué. No te lo voy a impedir eso te lo aseguro. Si así es como te sientes feliz adelante, no quero que sufra ya más gente y menos por mi culpa. Pero no puedo asegurarte que siga ahí el día que él no esté, porque sigo creyendo en esa frase típica que todos dicen, en esa frase tópica que nadie valora hasta que la vive: "El amor viene y va, pero la amistad perdura para siempre". Esta situación me hace creer aún más en que no existe el "para siempre". Hace unos mese hubiese asegurado mi primer "para siempre". Ahora eso queda lejos y me hace pensar que la amistad perfecta es prácticamente inalcanzable. Lo siento pero yo debo seguir buscándome, debo encontrar mi felicidad y si vas a apartarte de mí hazlo rápido, duele menos. No voy a dejar que nadie me balle el paso para quedarme encallada. Ahora lo único que puedo decir es que lo siento. Siento no haber sabido comprenderte, pero también siento que tu no lo hayas podido hacer tampoco. Siento haber parecido egoísta, pero también siento que se haya esfumado todo lo que construimos durante almenos dos años en tan solo qué, los tres últimos meses? Siento no llegar a descubrir qué nos ha pasado, pero también siento notar tu desinterés para entenderme. Supongo que para tí soy yo la que no te entiende. Hasta ahora nunca habíamos encontrado nada que no pudiésemos tener bajo nuestro control, éramos las dueñas de nuestras vidas, las dos juntas, recuerdas? pero esto nos supera y nos destroza. El tiempo sigue pasando y lo estamos perdiendo día tras día. Cada noche me pregunto contra qué luchámos: contra un motivo que nuca se sacia de nosotras? contra las pequeñas diferencias que nos distancian? o quizá luchamos en vano contra una amistad que ha cedido, como una batalla ya perdida antes de empezar? Por eso prefiero pensar que es una tregua, un tiempo para buscarnos a nosotras mismas, una distáncia que nos proporcione el aire que hace mucho que no respiramos. Yo ya no puedo más, si sigo así me perderé a mí misma y no quiero. Por lo menos aún me quedo yo y voy a intentar que así siga. Que seas feliz preciosa, yo voy a empezar de nuevo, como un primer capítulo de una futura novela que debe ser reescrito tras haber sido releído. (:

Aire

Pum pum, pum pum, pum pum...cada cop van més ràpid, cada cop els sento més. Els batecs del meu cor ensordeixen l'habitació i distreuen els meus pensaments a mida que resonen contra el meu pit, cada cop més intensament, com si m'anés a sortir disparat. No puc relaxar-me, no puc controlar-me. Les polsacions no disminueixen i sembla com si el fort bombardeig de la sang controlés per ell mateix tots els moviments del meu cos. Estic suant, les gotes em recórren tot el cos i alhora em fan sentir un intens fred. M'aixeco del llit i poso els peus a terra, noto les gèlides rajoles sota les meves plantes que sembla que revifen tot el meu cos. Ara sí que no sóc jo, ara ja no hi puc fer res. M'acosto al balcó mig sonàmbola, però increíblement conscient del que faig. Miro al cel, m'encanta la lluna plena, i la d'avui està més radiant que mai. Han passat uns minuts en què he estat inmersa sota els raigos reflectits per aquesta. Ara miro cap avall, és tard i girebé no passen cotxes. Veig alguna que altra parelleta d'enamorats que tornen d'un possible sopar que mai oblidaran, o grups d'amics que es dirigeixen estrepitosos cap als pubs i discoteques a evadir-se del món aprofitant els misteris de la nit... Tant de bo els pogués comprendre, tant de bo no sentís que és completament inútil pretendre que la nit cobreixi les misèries, que per molt que s'emborratxin aquesta nit demà tornaran a ser al seu llit, amb mal de cap i assumint les conseqüències d'una nit boja, recuperant-se per tornar a la realitat. Mirant-ho bé, hi ha alguna cosa que aporti plaer, diversió, felicitat o alegria que no tingui darrere unes conseqüències? Jo no ho sé i sembla que no ho sabré mai. El meu cor delira, està fora de control. A punt ser expulsat per la boca em provoca un instantani moviment, decisiu, incontrolable, sense retorn... De veritat estic caient? Em sento lliure com l'aire, lleuger i inassolible. Obro els braços per sentir l'alliberació, la meva sang ja no bull i el meu cos torna a estar en calma. Quan me'n adono és massa tard, i aterro en un son profund que m'arrebata la vida que mai he sapigut valorar, aprofitar, simplement la vida que mai he sapigut viure. Potser he marxat essent una poruga, potser he fugit del dolor i la soletat, potser això és signe de debilitat i no sóc digne de la vida, però potser és l'única sortida que he trobat per calmar l'ardor que em recorria diàriament per dins... I per un últim cop he decidit tornar a arriscar, a saltar, ara per fi sense conseqüècies.